Durant el segle XX alguns problemes de la humanitat continuen sense solució: fam, desigualtats socials, incomunicació, angúnia, etc.

El desenvolupament de les avantguardes suposa una revolució en l'art i en la literatura. Del mateix mode, l'herencia renovadora del Simbolisme en poesia s'esten a principis del segle XX a l'àmbit de la narrativa, quan entra en crisi la novel·la realista i s'origina una profunda renovació dels temes i de les tècniques narratives.

En els temes es freqüent la solitud, la incomunicació i l'angunia de l'ésser humà que ha d'enfrontar-se a un món inquietant, violent, desigual i sense esperança.
Aquests nuclis narratius donen fe de la crisi de valors de l'home i la societat, de d'una visió del món pessimista, desenganyada, desorientada i crítica. A més, l'argument no és realista, ni persegueix la versemblança; sinó que es torna confús i obert, sense desenllaç o sense passat ni futur.

Des del punt de vista tècnic, es caracteritza pel bandejament de la forma de narrar realista i per la influencia de les avantguardes. Tots els elements que constitueixen la novel·la tradicional experimenten una gran renovació. Així es desenvolupa el perspectivisme, el narrador es va identificant amb els diferents personatges de forma successiva, de manera que un mateix fet pot ser relatat per cadascun d'ells (complexitat de l'existència i el món). En altres ocasions diversos personatges ofereixen distintes versions d'un mateix esdeveniment, donant lloc al contrapunt. El narrador no és omniscient es presenta en primera, segona o tercera persona. Així apareix el monòleg interior, amb el qual es reflecteix el fluit del pensament del personatge de forma caòtica.

Al temps, no segueix l'ordre dels fets i s'inclouen salts temporals; i l'espai reflecteix sentits simbòlics. Els personatge és problemàtic i es defineix pels seus actes i paraules. També s'acudeix al personatge col·lectiu.

Durant les primeres dècades del segle XX la narració experimenta transformacions a causa de les obres de noms com Proust, Kafka, Joyce i Thomas Mann.

És el millor representat de la novel·la intel·lectual, amb la qual intenta aprofundir en el sentit de la vida i l'art. En La muntanya màgica (1924), la seua obra més famosa, narra com en un sanatori, a través d'uns malalts, es mostra la desintegració moral de l'Europa de preguerra, també malalta.

Plasma en les seues obres els problemes que inquieten l'home del segle XX: l'angunia, la solitud, la frustració, la culpa, el buit, la incomunicació, la deshumanització...Les novetats que presenta la seua narració son:

• La superació del relat realista.
• La presentació de situacions absurdes.
• L'enfocament simbòlic que converteix les seues obres en paràboles del destí humà.
• La preferència per la "novel·la oberta" que accentua la incertesa vital...

Les seues obres presenten un univers hostil i incomprensible on els personatges es troben sols i impotents davant la burocràcia, la justícia, el poder i la societat.
És un dels escriptors més importants del segle. La seua gran obra 'La recerca del temps perdut' mostra com Proust intenta crear una obra d'art "total". Es tracta de la reconstrucció de la vida del protagonista i de la societat aristocràtica i burgesa de l'època. La seua estructura és subjectiva i empra el fragmentarisme. El seu estile es complex i elaborat, realitza descripcions d'ambients, anàlisi psicològica i reflexions sobre l'art, el pas del temps, la mort, l'amor, etc. A partir de Proust abundants escriptors usaran amb finalitat estètiques les ruptures temporals, la introspecció, etc.

Va publicar el seu Ulisses, la seua obra mestra i una novel·la paradigmàtica de la renovació narrativa pels recursos formals utilitzats: monòleg interior; salts temporals, etcètera. Constitueix una paròdia de l'Odissea d'Homer. En ell, l'autor ofereix un retrat de l'home mediocre contemporani com si fóra un heroi homèric. Aquesta forma de tractar al personatge és un dels trets de modernitat de la novel·la.